diumenge, 25 de setembre de 2011

Camins de ronda: Sant Antoni de Calonge- Platja d'Aro (o gairebé)




Excursió realitzada el 24-9-2011


Quan vàrem planejar aquesta sortida volíem que acomplís un doble objectiu: acomiadar l'estiu fent el darrer banyet, i encetar una nova temporada d'excursions. Un cop feta s'ha d'afegir, als dos objectius anteriors, un tercer gens desitjat: adonar-nos del lamentable estat d'alguns dels paratges més bonics i emblemàtics del nostre territori. 
Però anem a pams. Es tracta d'una ruta linial, que segueix el camí de ronda (o el que en queda) entre Sant Antoni de Calonge i Platja d'Aro, i que coincideix amb el GR 92. El camí a priori no presenta cap dificultat, car té un desnivell mínim (el que correspon a passar d'una cala a la següent) i permet, si es vol, anar-se banyant a les diferents cales i platges que es van trobant. La nostra intenció és retornar al punt d'inici desfent el mateix camí d'anada i preveiem esmerçar-hi, entre anar, tornar, esmorzar i fer alguna capbussada, unes tres hores.
Iniciem la caminada al Passeig de Josep Mundet, el passeig de Sant Antoni. Creuem el pont que travessa la riera de Calonge, a partir del qual el passeig es converteix en Passeig de Torre Valentina. Aquesta torre de defensa del S. XVI es troba al final de la platja, on acaba l'ampla corba de la badia de Palamós, arraulida sota blocs d'apartaments.


El camí s'enfila a l'esquerra damunt del Racó de les Dones i va resseguint, entre els pins, les diferents cales, perfectament indicades: Racó dels Homes, dels Capellans, de la Roca dels Musclos... Davant nostre s'alça la Torre Perpinyà, una construcció moderna que molta gent confon amb la Torre Valentina.

Seguim les cales: Gran, Corbs, Rocosa, Vermella, i el camí segueix una trinxera oberta entre les roques per desembocar a la primera cala amb presència d'arena, la Cala de Roques Planes. 

De Roques Planes el camí segueix per la Cala de la Roca del Paller, característica pel monòlit rocós que li dóna nom. Fa un dia rúfol però la temperatura de l'aigua del mar és molt bona i, a més, amb el dia que fa, gairebé no hi ha ningú, així que decidim fer el primer bany.



El camí després segueix per la Cala dels Esculls, la Cala del Forn i, a través d'un túnel, desemboca a la primera de les platges més grans, la Platja de Can Cristos, que segueix, després de superar uns esculls, amb la Platja de ses Torretes.



Fins aquí tot ha anat molt bé. Hem vist, en algun tram, les restes de l'antic camí, tancat per haver estat víctima d'esllavissades, però amb el camí alternatiu en perfecte estat. Ara, però, una reixa metàl.lica impedeix el pas (un rètol de l'Ajuntament ho explica),
i cal tirar amunt, per un carrer que arrenca al final de la Platja de ses Torretes. 
Si ens fixem veurem senyals de GR. El carrer s'enfila per passar per sota la carretera que va de Platja d'Aro a Palamós però, just sota el pont, unes escales, a la dreta, ens permeten arribar a la carretera, que hem de seguir cap a l'esquerra. 


Ens ha deixat amb mal gust de boca el trobar el camí de ronda tallat; ara, caminant per la vora de la carretera, al costat dels hotels, encara ens emprenyem més per la brutícia i deixadesa en què es troba. Diu molt poc a favor dels qui hi van, i diu molt poc a favor de les administracions que n'han de tenir cura.
Però seguim. Passat l'Hotel Cap Roig, un rètol a l'esquerra indica la direcció cap a "Cala Cap Roig". El camí no és gens evident, i es troba al final de l'aparcament


unes escales estretes i dretes ens porten fins la platja, al costat d'un xiringuito. A l'esquerra, la mola vermella del Cap Roig.

Anem seguint la Platja de Sant Jordi, també llarga, i que enllaça amb la Platja de Belladona. Aquí el camí torna a estar tallat per una reixa metàl.lica, i ho està fins a la Cala del Pi. 
Mirem de seguir endavant per les roques de vora l'aigua, grimpant i saltant quan cal; més endavant, a l'alçada de la roca de la Belladona Grossa, trobem un embarcador -brut i fet malbé- i, al costat, unes escales que ens enfilen fins el camí. Arribem a la Cala dels Canyers i aquí trobem l'altra reixa, la que tanca el tram pel costat sud. Podríem seguir enfilant-nos per entre els pins: no hi ha camí però, a força de passar-hi la gent, ha anat quedant una traça ( no és així, com es fan els camins?) i ja es veu Platja d'Aro a tocar. Però ja ens hem empipat massa i el paisatge, amb alguns dels racons més bonics del litoral, no es mereix que estiguem emmurriats. Trobem alguns caminants que ja coneixien la situació i ens la comenten, resignats. També en trobem d'altres que hi arriben per primer cop i que fan la mateixa cara d'estupefacció que nosaltres. Així, doncs, girem cua i tornem cap al punt de partida, amb una doble sensació: la dolça, per haver gaudit d'unes raconades d'una excepcional bellesa, i l'amarga, en constatar com n'està, de degradada, la nostra costa. Plaer i dolor. Orgull i vergonya.